El pèsol feréstec és una crònica de l'home curt de vista i deliberadament pelut que davant l’esgarrifosa impossibilitat de fer vibrar mai ningú només amb la seva bellesa rústega i pregona pren aire i prega companyonia a uns d’aquells altres de més enllà que també feien cara de dir-se músics i amb les soles de totes dues sabates ben bé com el xiclet de tant enganxades com són a l’asfalt encara incandescent i del tot farts de patir la insuportable solellada decideixen de prendre la Vespa turquesa del garatge d’en Titus Rambla avall i fer moviments oscil·latoris i rítmics de braços i cames i un li diu al més baixet de tots que vigili bé els quartos que potser li cauran de la butxaca i això que no és pas el més ximple ni de bon tros però els sembla un poc tímid i fan escarafalls quan ell s’ofèn i tot seguit van cap a la mar engrescats i d’una revolada més aviat gallinàcia criden que són els mariners i empaiten dues o tres gavines inquietes quan giravolten pel port i n’hi ha una que de ben segur que és coixa i que trontolla i les noies joves de la drassana se’ls miren força encuriosides mentre el vent els fa tremolar els cabells i els bufa la brusa i sembla com si els creixi el pit i aprofiten ara que poden per trepitjar amb força renovada i fer ressonar els talons a terra amb un especial fervor i ells en constaten doncs massa d’hora aquella lliçó d’antic que diu que no hi ha absolutament res a fer perquè elles s’han compromès a pintar-se els llavis vermells i de fet potser era tot misèria dies abans d’haver fugit i hagués calgut que hi posessin seny quan encara eren a temps i no haver deixat enrere la casa blava a tocar de mar i el camí de mur i de maó i el serpenteig de l’escuma blanca i el conductor de camions bru que els deia que venia de l’URSS i s’apujava les mànigues amb sospitosa insistència i al final no els queda cap més remei que decidir-se no gaire convençuts a tocar cadascú al seu ritme i gust una cosa qualsevol i si dringa bé que dringui i fins gosen mirar-se als ulls quan els coincideix un acord i d’això ara en diuen cançó i esperen asseguts a terra a la plaça que els caigui del cel un plat volador o bé una caixa negra o una sirena escapçada o la intensament anunciada plaga de llagostes bíbliques per tal de poder enregistrar a la fi la seva primera maqueta tot havent acordat que no farien fàstics de cap de les maneres a la subvenció de l’esplèndida Conselleria d’Agricultura i d’Alimentació o a la del Ministeri d’Hisenda si cal i mentrestant encara bo si assagen dia sí i dotze no o si s’hi reuneixen per jeure a la catifa de pètals de flor o al jaç de sedes aràbigues i hi fumen tabac de lliri i si no se’ls fa massa tard fins hi mengen mel i confits i mató i somnien amb les jovenetes descenyides al port i també hi llegeixen celluts la premsa especialitzada en la cosa aquesta de la música i ves per on que d’ells en diuen a la pàgina vint-i-dos: «En Pèsol Feréstec, aquest noi, aconsegueix un so, un de propi, el propi so que en diríem sense massa por d’equivocar-nos, quan tots toquen el que cal i el que els pertoca de tocar i no és pas cap secret, no, que beuen de la tradició dels cinquanta, de la dels vuitanta, de la del post-post dels anys noranta i fins de l'última, és a dir que beuen d'una tradició, en termes més aviat generals, no pas sempre específics, però frescos, amb molta frescor, i no caldrà escriure’n res més, en definitiva no fan cara d’ésser, com tants d’altres, cap altra cosa que uns joves encoratjats per les seves mares a tocar lluny de casa seva» Read more on Last.fm. User-contributed text is available under the Creative Commons By-SA License; additional terms may apply.